Sembla que en temps de crisi, de tancament de mitjans, de presentacions d’ERO, de crisi de la professió en general, la igualtat ja no estigui “de moda” o sigui un tema menor. Però, lluny d’això, des del Sindicat de Periodistes de Catalunya, pensem que segueix sent un tema cabdal. Ho explica en aquest article Elena Tarifa.

Amb la crisi econòmica les desigualtats de gènere s’incrementen (retallades a l’Estat del Benestar que fa que els treballs de cura de persones dependents recaiguin més en les dones, que hagi menys serveis per a la cura dels infants, etc.) i el periodisme no n’és una excepció, a una professió cada cop més feminitzada. Aquest article pretén posar alguns temes sobre la taula sobre la situació de les dones periodistes a la professió i les desigualtats que hi poden existir, proposant preguntes per a la discussió en el marc de la propera Assemblea de Periodistes del 16 de juny.

Ens trobem amb una majoria d’estudiants i noves llicenciades de periodisme (més del 70% de mitjana a totes les facultats de Comunicació), però això no té una relació directa amb la composició de les plantilles als mitjans de comunicació. Segons un estudi de la International Women’s Media Foundation (IWMF), del 2011, les periodistes només representen el 35% dels llocs de treball als mitjans de comunicació. Tanmateix, són majoria al col·lectiu dels col·laboradors o periodistes a la peça, el sector més precaritzat de la professió, per no parlar de les free-lance per pròpia voluntat o les que han optat per l’autoocupació en diversos sectors de la comunicació. És voluntari això? O potser així és més fàcil conciliar vida laboral i privada? O és per què se’ns tanquen les portes per altres raons?

Pel que fa als llocs de decisió dels mitjans, no és cap descobriment veure com les dones brillen si no per la seva absència, per la minsa representació. Segons l’estudi abans esmentat, a Espanya les dones estan per sota del 20% als llocs de més alt nivell a la professió. És més, segons aquest informe de la IWMF, els homes ocupen quasi el 71,3% dels llocs de jerarquia intermèdia de les empreses de comunicació, i les dones el 28,7% restant. Per què és dóna això? Per què no arribem més dones periodistes a llocs de decisió a les empreses de comunicació?

Un altre informe de gran interès és el Projecte de supervisió dels mitjans de comunicació en l’àmbit mundial 2010 elaborat per l’Unesco, que, entre d’altres dades, ens mostra que les dones periodistes fan el 37% de les notícies que es difonen al món i, a les seves informacions, desafien els estereotips de gènere dues vegades més que els seus companys homes periodistes. Marca una diferència, doncs, que les dones estiguin més o menys presents com a productores de la informació? O, només per ser dona, no necessàriament s’ha de fer una informació menys estereotipada?

L’informe de la IWMF també mostra com poques empreses de comunicació al món tenen polítiques específiques sobre igualtat de gènere. A l’Estat espanyol, hem desaprofitat l’oportunitat brindada per la Llei Orgànica d’Igualtat del 2004, que pretenia impulsar els Plans d’Igualtat a les empreses, entre d’altres accions contra les desigualtats per raó de gènere, com ara els Protocols d’assetjament. Moltes d’aquestes accions s’havien d’aconseguir a través de la negociació sindical. Quantes empreses de comunicació compten amb un Pla d’Igualtat? Quantes han instaurat mesures per aconseguir la igualtat d’oportunitats de dones i homes a la seva empresa? Hem fet suficient esforç des de les organitzacions sindicals?

Crec que els sindicats hem de fer una auto reflexió per situar aquestes accions al lloc que li corresponen, no com a mesures que afavoreixen només a unes i no a altres, sinó contemplant-les com a mesures que són per a tothom, per a la millora de la situació laboral i professional de dones i homes periodistes per igual. Per altra banda, també cal fer l’esforç d’engrescar més dones a la feina sindical, mostrant-la com un espai des del qual es poden aconseguir millores reals per a la seva situació laboral i professional i la de els seus companys i companyes. Per això, volem que aquests i altres temes es discuteixin a la IV Assemblea de Periodistes. Que en penseu?