Cal agrair al director de TV3 la sinceritat de la seva afirmació en l’entrevista a l’Ara: «Se suposa que si hi ha una majoria independentista al Parlament, això d’alguna manera condiciona la manera d’interpretar la realitat per part dels mitjans públics. TV3 ha de representar la majoria social d’aquest país? Sí. Aquesta majoria social és independentista? Sí. Ha de tenir presents totes les altres sensibilitats? També».

Això és el que es pensa dins de Junts pel Sí, però en l’àmbit parlamentari només ara està començant a treure el cap com a argument justificatiu del control governamental dels mitjans de comunicació públics de la Corporació.

És un retorn a la concepció patrimonialista de l’antiga CCRTV des del seu naixement i no qüestionat fins al debat de l’audiovisual del 1999, on arran de les queixes i les propostes de molts professionals de la casa, i a través d’organismes representatius del col•lectiu com el Col•legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes i altres organitzacions, es va passar a l’acceptació que la Corpo havia de deixar de dependre del Govern, i havia d’homologar-se amb els mitjans públics del nostre entorn europeu. És a dir, que calia abandonar el model pujolista segons el qual el Govern controla els mitjans de la Generalitat i, això sí, deixa un espai per “altres sensibilitats”, i una Comissió de Control al Parlament perquè l’oposició rondini i poca cosa més.

Però passa que la Llei vigent de la Corporació no inclou per a res aquest argument de que TV3 hagi de reflectir cap majoria social ni política, que voldria dir que a cada elecció la televisió pública hauria de variar el rumb, contradient així el seu caràcter públic. En canvi, la Llei de la CCMA estableix en el seu preàmbul que : «el nou funcionament de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha de seguir els criteris d’independència, de professionalitat i de viabilitat econòmica; s’ha d’adequar a les noves exigències dels canvis tecnològics i a les demandes emergents de la societat; ha de dotar de més atribucions el consell d’administració pel que fa a la gestió i l’estratègia empresarials, i ha de garantir que els organismes rectors dels mitjans públics siguin integrats per experts i gestors que responguin a un perfil professional amb un règim rigorós d’incompatibilitats».

I en el seu article 8: «Estatut personal dels membres del Consell de Govern. 1. Els membres del Consell de Govern tenen una dedicació a temps complet al càrrec, actuen amb plena independència i neutralitat i no estan sotmesos a cap instrucció o indicació en l’exercici de llurs funcions».

No cal citar els textos de la Unió Europea que dictaminen que els mitjans públics han de ser independents del poder polític (la “majoria social”?) per poder complir la seva funció de servei públic, i no al servei dels governs. De tot això va beure la reforma del 2007, però ara, potser per l’especial situació política a Catalunya, ressusciten les velles concepcions, simètriques a les del PP en relació a RTVE, segons les quals els mitjans públics han de “representar” la majoria social, que diuen que es reflecteix en majoria política, i això, sí, deixant unes molles per a les altres expressions socials i polítiques per fer veure que hi ha pluralisme. Però sobretot garantint el control polític del Govern a través de sistemes d’elecció i de nomenaments que ho assegurin, com ha estat el cas descaradament des del 2012.

Tot això és el que es vol superar en la ponència parlamentària de reforma de les lleis audiovisuals, almenys per part de la majoria de grups, i seria positiu que la direcció de TV3, i de la Corporació, compartissin aquests criteris. Si no, poden trobar-se, com ha començat a passar, que vagin en sentit contrari al que el Parlament, aquest sí representant del conjunt de la societat, planteja com a model independent, imparcial i neutral dels mitjans públics, que financia tota la ciutadania. Sigui o no de la suposada majoria independentista.