Article d’Enric Bastardes, secretari de Relacions Institucionals i Tresoreria de l’SPC i membre de l’executiva de la FeSP, per a la IV Assemblea de Periodistes que se celebrarà el 16 de juny sota el lema Què quedarà del periodisme.

L’examen sociològic de la professió periodística denota que s’està diversificant o esmicolant, segons es miri, per raons tecnològiques, laborals i polítiques. Vegem-ne la complexitat a fi d’obtenir-ne un diagnòstic útil.

El nucli central i plenament identificat, per raons laborals amb contracte fix i per raons professionals com a informadors des de les redaccions, continua sent el dels periodistes de plantilla dels mitjans de comunicació escrits, audiovisuals o telemàtics dedicats a la informació generalista. Potser se n’han perdut uns cinc o sis mil unitats en els darrers quatre anys, amb motiu o amb l’excusa de la crisi, però encara poden ser més de vint o vint-i-cinc mil el total dels periodistes integrats a les plantilles dels mitjans de comunicació a tot l’Estat espanyol i per saber-ho només caldria fer la suma pertinent dels integrants dels censos electorals oficials de les plantilles de tots els mitjans, sabem que aquesta xifra no esgotaria ni de lluny els periodistes que viuen, o malviuen, dels mitjans de comunicació, perquè en són molts aquells que sense deixar empremta de cap tipus de relació laboral viuen a l’entorn o a l’exterior dels mitjans en la consideració de col•laboradors, corresponsals, fotoperiodistes o, per entendre’ns, “periodistes a la peça”, i que sumen uns quants milers mes, de difícil quantificació i identificació, gràcies a la desregulació pertinaç del sector.

Hi ha altres professionals que de forma diferenciada intervenen en el procés comunicatiu. Especialment en el món audiovisual, moltes categories tècniques són presents en el procés d’elaboració de la informació de manera més tangencial. Muntadors, productors, tècnics de so, de tractament d’imatge…. formen part de les plantilles fixes de ràdios i televisions i intervenen en el procés informatiu. En moltes d’aquestes funcions la tendència pressiona perquè la mateixa redacció, amb la finalitat també d’estalvi, assumeixi la multi disciplina o polivalència, convertint als redactors en autèntics home/dona-orquestra. No és un fet nou, ja va passar en altres múltiples oficis de la premsa escrita que les noves tecnologies han expulsat per sempre del procés productiu.

No afegim res, per obvi, sobre fotoreporters o càmeres, estiguin o no en plantilla, siguin autònoms de debò o falsos autònoms, tinguin contracte o cobrin a tant la peça, perquè formen part del nucli dur de la informació.

Un espectre més ampli encara del sector és el del conjunt dels treballadors de les empreses de comunicació que comparteixen empresa i avatars amb els informadors des d’un punt de vista laboral i poques coses més des del punt de vista d’objectius professionals i de valors, mes enllà dels genèricament democràtics. No és d’estranyar que algunes organitzacions sindicals reivindiquin la unitat del sector des d’una visió generalista o fins i tot pràctica, però també és habitual i més generalitzat encara que els periodistes s’hagin enquadrat arreu en organitzacions sindicals pròpies.

També cal citar altres formes de comunicació com les desenvolupades des dels gabinets de comunicació d’entitats públiques o privades que elaboren informes per a tercers, a la manera que alguns en diuen, “periodisme de fonts”. Són cada dia més els integrants d’aquest col•lectiu que canalitza la seva formació universitària cap a la comunicació institucional, corporativa o d’entitats socials. Són relacions professionalitzades i cada vegada és més urgent el compromís que la seva activitat estigui també regida pels valors deontològics de la informació. La transparència institucional no pot quedar en allò que insinua tímida i restrictivament el projecte governamental en curs. I empreses o entitats socials s’haurien d’afanyar a distingir què és donar informació i què és fer publicitat, propaganda o proselitisme.

Més enllà de les relacions laborals clàssiques, i bàsicament conformat per voluntariat, caldria situar a informadors i mitjans del tercer sector de la comunicació, reconegut des de fa poc, però molt escanyat per la legislació vigent. Malgrat això, és un sector en creixement que pot arribar a professionalitzar-se gradualment i que, en la mesura que les xarxes socials tinguin major protagonisme en la vida ciudatana, poden arribar a tenir un pes important en un futur no llunyà. Aquest tipus de periodisme voluntarista i militant té moltes coses a veure amb el periodisme professional pel que fa a continguts i disciplina deontològica si bé no es fa des de les relacions laborals professionalitzades i, per tant, no és de moment una forma de vida. De tota manera, si la professió es precaritza, com estem veient en els darrers anys, d’uns petits emoluments per una dedicació voluntarista en un mitjà no professional a una mala feina en un de convencional cada dia hi pot haver menys distància. Ja hem vist ofertes per treballar gratis.

Cada dia queden més professionals despenjats de les seves relacions laborals, fruit d’ERO o de simples acomiadaments. Ja no cal dir d’aquells que ni tenien contracte i per tant amb un: “no m’escrigui més”, queden allunyats de tota realització professional, fins i tot no reglada. Aquesta realitat deixa de cop al carrer col•lectius sencers que voldrien seguir exercint però s’han quedat sense patronatge. Caldria assajar noves formes de fer el treball periodístic i fins i tot millorar-ne els resultats. La darrera Gran Guerra va fer sorgir de la resistència i la imaginació la societat de redactors que va fundar o encapçalar un diari de referència com Le Monde. Avui cal assajar models novedosos per donar sortides professionals i per oferir productes no contaminats. Potser el model cooperatiu? La pròpia societat de redactors amb altres complicitats socials? Alguns esforços en aquest sentit s’estan produint. Però desgraciadament alguns perden les indemnitzacions abans de trobar fórmules de rendibilitat de nous productes. I no cal dir que els periodistes difícilment tenen capacitat per convertir-se en emprenedors. Alguns dels més notables quan se’ls ha deixat fer han enfonsat petits imperis. També és difícil dissenyar quin paper d’estímul o vinculació pot tenir una activitat sindical amb noves formes de propietat de mitjans per molta sintonia d’objectius professionals que pogués sorgir.

De tot aquest trencaclosques cal veure què articula una organització sindical com el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació i què queda desarticulat. Què fa falta articular des d’una organització sindical o què cal articular des d’organitzacions socials de diferent naturalesa. Hi ha vincles poderosos. El més clar és el laboral, motor de la millora de les condicions de treball que passa per situacions tant dispars com les dels col·lectius ja descrits. Però també un altre vincle és la lluita pels valors de la informació lliure i veraç sense més, sense reivindicacions d’ordre laboral. Cal articular-los des d’una organització sindical o els trobem des de les pròpies organitzacions socials on es vinculen aquests combats? Cal preguntar-se: si canviem la nostra concepció organitzativa, que és per estatuts i programa dels més avançats i moderns, que podem trobar en un context europeu?, o simplement ens relacionem millor per articular amb tercers, objectius que amplien o amplifiquen els nostres objectius programàtics?

Queda finalment obert el debat sobre el periodisme ciutadà. Parlar-ne massa obre cada vegada més confusions. En un principi potser servia per dir que el ciutadà és qui posseeix el dret a la informació, que és tant el d’informar com el de ser informat. És cert que la ciutadania només reclama el dret de la informació quan trona i se n’oblida de forma permanent. Dir doncs que tothom pot fer “periodisme ciutadà” perquè exerceix el seu dret a informar, podria ser pedagògic però és equívoc i contraproduent. Ser periodista és ser un professional de la informació. També tothom té dret a la salut i això no el converteix en un metge. Ara bé, que hi hagi ciutadans que per la via que sigui acabin convertint-se en professionals de la informació no cal descartar-ho mai. La ‘titulitis’ pot ser convenient però no necessàriament garantia de res.

Molts són els profetes que garanteixen la fi del periodisme, dels periodistes i de la premsa escrita. Alguns dels seus predicadors s’han esforçat en paral•lel a enterrar els seus mitjans des de la megalomania o la incompetència. No em refereixo als testaferros de grans multinacionals que responen a criteris de mercat i al compte de resultats, defugint de qualsevulla altre responsabilitat social de la comunicació, sinó a aquells que varen mantenir un discurs d’independència i servei democràtic i han quedat atrapats, com Juan Luís Cebrián en voler convertir-se en Murdoch per un dia, o d’un Jaume Roures constructor de negocis per obtenir favors dels poders, ben al marge del que declarava fa pocs anys quan volia predicar progressismes des d’una empresa forta. No són tan diferents dels banquers que es beneficien d’haver ensorrat el sistema financer.

Però hi ha altres profetes de l’apocalipsi. Des de l’àmbit del progressisme, l’amic Ignacio Ramonet s’ha atipat de parlar de la fi del periodisme i dels periodistes. Crec que ho fa de forma provocativa i utilitària. És a dir, no és creïble que amb el seu pensament cregui en la fi del periodisme sense rendir-se alhora a la fi de la llibertat. Pot alertar, però és prou combatent com per no acceptar aquesta decantació. Alhora s’alegra i aplaudeix el sector públic audiovisual que amb distinta sort s’està construint a l’Amèrica Llatina. Ho veu amb esperança i com una resposta adequada al poder de les multinacionals o dels cacics locals de la comunicació. És a dir, confia, com no podria ser d’altra manera, amb més periodisme per respondre als reptes presents.

Un es meravella també de la capacitat de mobilització de les xarxes socials i determina sense masses reflexions que les xarxes són l’alternativa a la informació. Per ser més precisos, es comença dient que la millora i s’acaba creien que la substitueix. Si la prioritat és la revolució àdhuc la podem fer desinformats però això sí connectats, que no és el mateix. Si la preocupació és la d’informar no té per funció organitzar la revolta, encara que digués Gramsci que la “veritat és revolucionària”. Si la reflexió és que amb el domini dels poders contraris als drets democràtics no hi haurà espai per a la informació, haurem d’articular un avenç conjunt de prioritats democràtiques, que encara que confluents necessiten organització diferenciada i específica. Ben cert, hem de comprometre la societat en defensa dels valors essencials de la convivència democràtica i en la virtualitat dels drets fonamentals, com el de la informació, avui posats a la picota i alhora hem de comprometre la professió periodística en la defensa del seu espai i de la resistència per a una informació real.

Hem de combatre la minimització o instrumentalització del sector públic informatiu, com el sanitari i l’educatiu. Són peces del mateix combat però necessiten actors i instruments propis i adequats si no volem confondre i confondre’ns.

Inscripcions per assistir a l’Assemblea: assembleaperiodistes@gmail.com

Pots fer comentaris a aquesta i altres notícies relaciones amb l’Assemblea