Repassem la situació dels treballadors dels mitjans de comunicació. Aquesta és una aportació més que servirà per al debat de la IV Assemblea de Periodistes, que se celebrarà el 16 de juny. Quico Ràfols fa un repàs de la situació que viuen els col•laboradors o periodistes a la peça.

Els periodistes ho estem passant malament amb aquesta crisi però no tothom la pateix igual. Qui està pagant un preu més alt són els col·laboradors o periodistes a la peça. Els periodistes en plantilla, quan venen mal dades i perden la feina, tindran una indemnització –que en el pitjor dels casos pagarà Fogasa– i un subsidi d’atur. Els col•laboradors es quedaran amb una mà davant i l’altra darrere. I a més, això els hi passarà –amb algunes honroses excepcions– sense el suport dels companys en plantilla dels mitjans per als quals treballen. Aquest és el relat que m’ha fet una persona que es guanya la vida com a col·laborador de premsa sobre la seva situació particular:

“Fa mes de dues dècades que col·laboro en revistes especialitzades en arquitectura, interiorisme i disseny. Al començament, de generosa productivitat, els treballadors en plantilla mantenien un excessiu recel amb els free lance. L’eterna rivalitat: horari lliure i tarifes més elevades que els seus honoraris. Per descomptat, no es tenia en compte que la professió dels col·laboradors, a més d’incloure un elevat risc econòmic i de no tenir cobertura de la Seguretat Social, ha de conservar, contínuament, un treball que depèn sempre d’un fil, o el que és el mateix: patir els constants canvis de caps de redacció, que trien la seva pròpia tropa. Què fas llavors? Doncs torejar com pots la situació…

A l’època de vaques grasses, els editors, amb la condició de disposar de primícies i de ser els primers a publicar les tendències del moment, no escatimaven en despeses. Ara, els que sobreviuen, volen la mateixa cooperació per la nostra banda però a un preu molt diferent: retards en els pagaments, incertesa sobre si la revista estarà el pròxim mes al quiosc i un llarg etcètera que es pot resumir en una extrapolada precarietat per poder realitzar el nostre treball. Amén, per descomptat, d’uns punts per cent de baixada de pantalons… perdó, de tarifes, brutal.

Hi ha diversos temes on el pacient col·laborador no ha tingut mes opció que viure estoicament els comentaris d’alguns companys fixos en redacció, en el moment de negociació entre caps i indis: “no es pot posar sobre la taula la vostra situació ja que no formeu part de la plantilla”. Fotre! i qui s’ha trencat el cul perquè aquest mitjà tingués les millors produccions? El free lance ofereix el treball que ha realitzat per compte seu i, per la seva banda, la gran majoria de col·laboradors mantenen una relació mensual i aporten bones idees que ajuden a elaborar els temaris de les publicacions.

És increïble que editorials que estan en concurs de creditors voluntari amb un pla de viabilitat segueixin sortint al mercat gràcies a la congelació de pagament als col·laboradors, que en ocasions superen els 12 mesos.”

Els retrets d’aquesta persona són inqüestionables. És cert que el problema principal és la manca de regulació d’aquest col·lectiu de manera similar a com ho han resolt –sense anar més lluny– a França, Itàlia o Portugal. I aquest és un repte que els sindicats de periodistes han de tenir com a primera prioritat. I és cert també que el context legislatiu no empara els comitès per negociar sobre els col·laboradors. Però també és cert que la gran majoria de comitès han ignorat els problemes dels col·laboradors o han mirat cap a una altra banda. Si avui la situació d’aquest col·lectiu és la que és, en part, és també per aquesta miopia dels periodistes en plantilla. Alguns dels col·laboradors d’avui són periodistes que no fa gaire estaven en plantilla. I una part dels que encara avui estan en plantilla amb el seu contracte laboral són futurs col·laboradors. Per tant, és moment que els comitès d’empresa agafin el bou per les banyes i assumeixin la defensa dels col·laboradors com a una qüestió pròpia. Per tres motius: per què és de justícia, per què és per avançar-se a problemes de futur i perquè és políticament necessari.

En el darrer ERO a El Periódico, als col·laboradors els han rebaixat el preu de les seves col·laboradors en un 10%, quasi tres punts més que als periodistes en plantilla. En altres mitjans han passat coses similars. És just? No, no ho és. Probablement no és fàcil posar aquestes qüestions en una mesa de negociacions però encara ho és més si els representants dels treballadors a les empreses de comunicació no tenen clar que aquesta és una reivindicació justa, estratègicament convenient perquè beneficiaria el sector en el seu conjunt, i políticament necessària per forçar en un futur, que és urgent que sigui pròxim, una resolució legislativa global que permeti dignificar l’exercici d’aquesta professió.